Necessitat d'una escala de dificultat global
La varietat de terrenys travessats i l'entorn canviant de l'alta muntanya fan que la descripció de les dificultats màximes reflecteixin sovint malament la dificultat dels itineraris d'alpinisme. A banda de les dificultats tècniques màximes, pot ser útil saber si aquestes dificultats són sostingudes, si l'aproximació o la baixada són complicades, etc. És per això que els itineraris es descriuen afegint a les dificultats màximes una avaluació de la seva dificultat global, que té en compte aquests criteris: és el concepte de dificultat global.
Una altra possibilitat és de definir les dificultats per a tots els tipus de dificultat, i de fer servir una escala de dificultats a n entrades. La dificultat global és una síntesi d'aquestes dificultats. És molt pràctica per filtrar els itineraris segons el vostre propi nivell.
Dificultat global d'un itinerari versus dificultat trobada
La dificultat global presenta una indicació relativa al nivell necessari per fer un itinerari respectant-ne l'horari. La dificultat efectivament trobada al llarg d'un itinerari està lligada no només a la dificultat global, sinó també a les condicions trobades (meteorologia, estat de la roca o del glaç, etc.) i als nivells psíquic, físic i de tècnica dels participants. Contràriament a la dificultat global, constant per a un itinerari determinat, la dificultat pot, doncs, variar considerablement d'un dia a un altre.
Les escales de dificultat constitueixen un tema de discussió entre els alpinistes. Aquest article té per objectiu aclarir el sentit de la dificultat global tal com s'utilitza en alpinisme, en vies llargues d'escalada i en cascades de glaç.
Com es determina la dificultat global?
La dificultat global es basa, per sobre de tot, en les dificultats tècniques màximes obligatòries, ja sigui en roca, neu, glaç o mixt. La dificultat màxima obligatòria determina la dificultat mínima d'un itinerari, ja que indica el nivell mínim de qui vulgui enfrontar-s'hi i "passar".
Tanmateix, "passar" no sol ser suficient i la dificultat mínima determinada per les dificultats màximes obligatòries s'haurà de ponderar per nombrosos criteris que determinen la dificultat d'un itinerari (continuïtat de les dificultats, complexitat de l'aproximació, de la baixada, compromís, etc.). És això el que fa que es parli d'una dificultat "global".
La dificultat global obtinguda amb aquesta ponderació donarà una millor idea del nivell necessari per fer l'itinerari "com déu mana", és a dir, amb un horari raonable, un marge de seguretat suficient en coherència al nivell de compromís de l'itinerari, etc.
Les dificultats màximes obligatòries
Les correspondències indicades aquí sota donen una idea general de la manera com es determina la dificultat màxima obligatòria i per tant, la mínima dificultat global de l'itinerari. És aquest grau de dificultat el que s'haurà de ponderar.
en roca
- presència de 3a (obligat) => mínim PD
- presència de 4a (obligat) => mínim AD-
- presència de 4b (obligat) => mínim AD
- presència de 4c (obligat) => mínim AD+
- presència de 5a (obligat) => mínim D-
- presència de 5b (obligat) => mínim D
- presència de 5c (obligat) => mínim D+
- presència de 6a (obligat) => mínim TD-
- presència de 6b (obligat) => mínim TD
- presència de 6c (obligat) => mínim TD+
- presència de 7a (obligat) => mínim ED-
- presència de 7b (obligat) => mínim ED
- presència de 7c (obligat) => mínim ED+
(...)
en escalada artificial
- presència de A0 (obligat) => mínim D-
- presència de A1 (obligat) => mínim TD-
- presència de A2 (obligat) => mínim ED-
(...)
en glaç
- presència de 3 => mínim AD+
- presència de 3+ => mínim D-
- presència de 4 => mínim D
- presència de 4+ => mínim D+
- presència de 5 => mínim TD-
- presència de 5+ => mínim TD
- presència de 6 => mínim TD+
- presència de 6+ => mínim ED-
en mixt
- presència de M3 => mínim AD
- presència de M4 => mínim D
- presència de M5 => mínim TD
- presència de M6 => mínim TD+/ED-
- presència de M7 => mínim ED
(...)
La ponderació de les dificultats màximes obligatòries
En general, la dificultat màxima obligatòria defineix la dificultat mínima global de l'itinerari, que s'haurà de ponderar a l'alça per tenir en compte la continuïtat de l'escalada, la complexitat de l'itinerari, la facilitat de protegir l'ascens i crear reunions, etc.
S'ha de tenir en compte qualsevol font de dificultat afegida.
Els criteris més corrents es llisten a continuació:
- l'aproximació, la seva llargada i complexitat
- la baixada, com es fa, la seva llargada i complexitat
- la qualitat, el nombre i l'emplaçament de les reunions (vires, etc)
- la qualitat de la roca, de la neu o del glaç
- la llargada i la continuïtat de les seccions més difícils
- l'emplaçament de les seccions més difícils (a l'inici, al mig, a dalt)
- l’orientació dels pendents (i els horaris imposats)
- els riscos objectius (per exemple, el cas dels itineraris amenaçats per seracs)
- l’exposició al mal temps
- el compromís (dificultat d'una eventual retirada)
- l’altitud
La dificultat global: una indicació del nivell necessari
Els criteris indicats a continuació poden augmentar considerablement la dificultat que esperaríem trobar vista la màxima dificultat obligada. La dificultat global reflecteix, doncs, el nivell que cal tenir per passar la via "com déu mana", és a dir, sense rebentar horaris i sense posar-se en més perill del necessari.
Per exemple, la via dels parisencs als Trois Becs passa de 6a+ en lliure però la dificultat obligada no passa de 5b. Una via en 5b obligat donaria una dificultat global de D mínim d'acord amb el quadre d'aquí dalt. Tanmateix, la dificultat global consensuada és TD. Perquè?
Perquè si el 5b obligat significa que un escalador que té el 5b pot passar teòricament (fent A0 de pitons), a la pràctica ho passaria molt malament i rebentaria l'horari. El nivell recomanat seria més aviat 6a, que es correspon a un TD- com a mínim. Ponderant-ho tenint en compte l'equipament a col·locar (P2 segons l'escala camptocamp) i la llargada, la dificultat global TD resulta coherent.
Per tant, un itinerari graduat com a TD demana un nivell TD per passar "com déu mana" (o "amb normalitat"). Això no exclou pas que es pugui passar amb un nivell inferior, però al preu d'allargar l'horari, o assumir riscos més elevats.
En roca, "passar amb normalitat" significa passar en lliure, excepte puntualment en alguns passos netament més durs que la resta de la via (vet aquí perquè la dificultat màxima obligada en artificial pot determinar la dificultat global mínima).
En cascada de glaç és similar: "passar amb normalitat" significa que no cal penjar-se dels piolets ni als cargols per descansar enmig d'un llarg.
Variacions en l'ús de la dificultat global
La dificultat global dels itineraris de gran dificultat en glaç i mixt
A la pràctica, és freqüent que les dificultats màximes en glaç o mixt no es donin si l'itinerari no depassa els 50-60º durant un desnivell important. Per tant, la dificultat dels itineraris F a D es dóna sovint fent servir només la dificultat global i el compromís.
Contràriament, en itineraris de gran dificultat, ha esdevingut habitual ometre la dificultat global i a canvi indicar les dificultats tècniques màximes, resultat d'una indicació del compromís de l'itinerari. Aquesta dificultat de doble entrada és, per exemple, utilitzada sovint per a les cascades de glaç i les goulottes: Rappelle toi que tu es un homme (IV/6/M8).
Aquesta escala és variable segons els autors, segons que inclogui o no els riscos objectius i segons la naturalesa dels itineraris descrits: cascada a peu de carretera o goulottes d'alta muntanya. El grau de compromís utilitzat a camptocamp és, per exemple, difirent a la que es fa servir a algunes guies especialitzades en cascades de glaç.
Malgrat l'ús que vol que la dificultat global s'abandoni per als itineraris de gran dificultat, la dificultat global segueix sent adequada per a aquest tipus d'itinerari. Particularment, és el cas dels alpinistes desitjosos de saber com situar la dificultat d'una cascada de glaç en comparació a itineraris d'"alta muntanya" que volen afrontar.
La dificultat global i l'alta altitud
La dificultat global pren en consideració l'altitud, fet que comporta la qüestió del nivell d'aclimatació esperat.
Al seu llibre sobre l’alpinisme als Andes, John Biggar reconeix l'especificitat de l'alpinisme de molt alta altitud (a grans trets, per sobre dels 5000m) i suggereix d'aparellar la dificultat global alpina, tal com es donaria als Alps, amb la durada necessària per fer l'itinerari. Aquesta durada s'estableix considerant que la cordada està aclimatada a l'altura del punt de partida (per tant, abans d'iniciar l'aproximació).
Algunes ascensions i trekkings de gran altura són molt exigents físicament a causa de la manca d'oxigen sense que, per altra banda, impliquin l'ús de tècniques particulars. Un bon exemple seria l'Aconcagua (6959m) per la seva via normal. John Biggar gradua aquest tipus d'itinerari com a F però pot fer servir també una escala de dificultat específica de l'excursionisme (per exemple, l'escala de dificultat del Club Alpí Suís, utilitzades a camptocamp), a la qual s'hi afegeix la durada de l'expedició i l'altura del cim. Es fa així mateix a la guia de ressenyes de camptocamp.
La dificultat global a camptocamp
Camptocamp és una guia de ressenyes amb una cobertura molt vasta, tant des del punt de vista de les activitats i dels practicants (via llarga, alpinisme) com des del punt de vista geogràfic. No sorprèn, doncs, que es consideri necessària l'homogeneïtzació de les escales de dificultat, inclosa la dificultat global. Vet aquí algunes indicacions útils per establir la dificultat global dels itinerarsi:
- La dificultat global ha de reflectir el nivell que cal tenir per passar "amb noramalitat" (sense rebentar l'horari i sense exposar-se a més perill que el necessari), segons les equivalències indicades als quadres de més amunt (ponderadament en funció de la facilitat de protegir els llargs).
- El nivell necessari es ponderarà a l'alça (mig grau) si l'aproximació i/o la baixada són complicades en comparació a les dificultats d'escalada.
- El nivell necessari es ponderarà a l'alça (mig grau) si l'escalada té compromís (en particular en cas d'itineraris d'alpinisme dels quals el compromís és superior a IV).
- Es considera que els escaladors o alpinistes estan aclimatats a l'altitud del punt de partida de l'itinerari.
Descripció dels graus de dificultats i exemples argumentats
No dubteu pas a afegir exemples d'itineraris detallant-ne els criteris pels quals se n'han ponderat les dificultats tècniques obligades màximes.
F (fàcil)
En un itinerari fàcil, l'alpinista evoluciona amb facilitat. L'itinerari és evident, per exemple, la pujada d'una glacera poc pendent i poc esquerdada seguida d'una tartera o d'una curta aresta de blocs fàcil (dificultats en roca <3). En general, l'ús de la corda no és necessari tret de la zona de glacera.
Exemples d’itineraris F
El Vessant NE del Dôme de Neige dels Écrins (via normal) (F): glacera de pendent moderat (35º) que no presenta cap dificultat tècnica quan es recorre prou d'hora dins de la temporada.
El Grand Galibier pel Clot Julien (F): itinerari fora de sender amb uns quants passos d'escalada fàcil.
PD (poc difícil)
Un itinerari poc difícil és més difícil que un de fàcil, amb, per exemple, una glacera més complexa de travessar (algunes esquerdes) o d'escalada una mica més difícil (a partir de 3 en roca però sense passos de 4 que no es puguin esquivar fàcilment), però clarament disposada i fàcil de protegir, o pendents de neu i glaç moderats, d'entre 35 i 45º, els passos més pendents dels quals són curts. Poden ser necessaris ràpels a la baixada.
Exemples d’itineraris PD
- L’Aresta W de la Barra dels Écrins (PD): Un pas de 3b poc sostingut, la resta més fàcil (2 max) i una glacera de pendent moderat (35°).
- L’Aresta N de l’Agulla Dibona (via normal) (PD): Escalada en 3b, itinerari curt (100m), en bona roca i ben equipat.
Les Dalles du Charmant Som (PD): Escalada en 3b o 3c, sobre plaques ajagudes (~45°), amb bona roca i fàcil de protegir gràcies als ponts de roca.
AD (bastant difícil)
Un itinerari bastant difícil ho és més que un de PD i necessita sovint fer diversos llargs. La cordada haurà, per exemple, de negociar una glacera esquerdada, les dificultats en roca en 4 o pendents de neu i glaç més sostingudes, fins a 40-55º (en glaç, grau màxim 3+). La seguretat de la cordada implica l'ús d'una gran varietat de tècniques.
Exemples d’itineraris AD
- El Mont Blanc per l’Aresta de Bionnassay (AD): Les dificultats tècniques són febles (3c) però l'itinerari és llarg, té compromís, i pot haver-hi passos en glaç.
- La Travessa NNE >> S de la Cresta de la Mourelle (AD): 3 passos de 4b (dels quals un es pot esquivar) en molt bona roca que permet protegir d'una manera fiable.
- La Directa a l'Agulla de Sugiton a les Calanques (AD): Curta escalada ben equipada i homogènia en 4, amb una baixada còmoda.
Easy Rider à Ceillac (AD): Curta cascada de 3, amb un accés fàcil i reunions equipades
D (difícil)
Un itinerari difícil ho és més que un d'AD. És una empresa ja seriosa on caldrà una bona tècnica d'assegurança i un bon sentit de l'itinerari. La cordada haurà de fer llargs successius per superar llargues seccions d'escalada (hi ha passos obligats de 5 o bé hi ha dificultats sostingudes de 4-5), pendents de neu o de glaç pendents (50-70º, en glaç, grau màxim 4+) o glaceres molt esquerdades amb rimalles importants. L'obligació de superar certes dificultats en artificial afegint proteccions (A1), convertiria l'itinerari en TD.
Exemples d’itineraris D
- L’Aresta Küffner al Mont Maudit (D): Les dificultats tècniques són moderades (4b en roca, pendents de neu de 50º), però es tracta d'un itinerari en altura, d'on ve el fet que se'l ponderi generosament.
- L’Aresta W de la Tête des Fétoules (D): 4 sostingut i un pas de 5b a la primera part, la continuació és més fàcil però la roca demana precaucions.
- Pujolidal a la tête de la Maye (D): 5b obligatori, per tant, mínim D; el compromís és baix, l'equipament és de tipus esportiu i l'escalada és poc sostinguda, fet pel qual no hi ha ponderació.
- El recorregut integral de Caturgeas, Oisans (D): No supera el 3+ en glaç, però l'itinerari és particularment llarg i sostingut, d'on ve la ponderació a D (té també en compte els riscos objectius lligats a l'orientació).
TD (molt difícil)
Un itinerari TD és més difícil que un de D. Són empreses molt serioses amb dificultats importants en roca (hi ha passos obligats de 6 o llargues seccions sostingudes de 5) o llargs pendents de neu o glaç pendents i sostinguts (entre 65 i 80º, en glaç, grau 5+ com a molt) que demanen, en general, fer un gran nombre de llargs. Els riscos objectius poden ser importants a aquest nivell de dificultat.
Exemples d’itineraris TD
- La Cara N de la Punta Fourastier à l’Ailefroide (TD): 4+, M4+ i 5b donarien un mínim de D+, però es pondera a TD a causa del compromís i de la qualitat de la roca al tram final.
- La Travessa N >> S de les Agulles d’Arves (TD): Presència de 6a que cal protegir; el conjunt de la travessa és molt llarg (més de 10h de dificultats).
- La Via dels Parisencs als Trois Becs (TD): Via adreçada a escaladors amb el 6a a vista, amb un equipament vell (vegeu més amunt l'anàlisi detallada d'aquest exemple).
- La Cascada del Géant des Tempêtes au Fournel (TD): 5+ en glaç, sense d'altres dificultats.
ED i EDx (extremadament difícil estès)
Els itineraris extremadament difícils (ED) són itineraris de gran dificultat, generalment amb molt de compromís, amb escalada sostinguda de 6 (o llargues seccions d'escalada artificial delicada) o llargs passos de glaç pendent o vertical.
A partir de l'ED, s'està popularitzant l'ús del grau de dificultat ABO (abominable). En particular per graduar vies llargues en roca extremadament pendents o extraplomades, sostingudes en 7. A la pràctica, això porta a un cert batibull en els graus de dificultat:
- Després d'"abominable", què hi ha?
- En alpinisme mixt i d'altitud, el grau de dificultat ABO s'utilitza poc, més aviat s'empra ED+. Les primeres vies ED daten dels anys 30. Suposant que el nivell màxim dels alpinistes ha pujat en 80 anys, hi ha un problema a nivell de les dificultats.
A d'altres zones, la graduació alpina és una escala oberta i el nivell ED s'ha dividit en ED1, ED2, etc. amb itineraris que arriben a ED5 (cara S de l'Agulla du Fou amb 350m d'escalada lliure de fins a 7b/c). Aquest ús s'ha escampat entre els alpinistes de tradició britànica, i permet d'evitar el problema de l'últim esglaó de l'escala "ABO"..
A c2c, l'escala de dificultat global feia servir el grau ABO i arribava fins a ABO+.
El 5 de novembre de 2009, aquesta escala s'ha modificat per fer servir l'escala oberta ED (EDx). Per no modificar la graduació ED, l'escala EDx comença després d'ED+, amb ED4:
... TD TD+ ED- ED ED+ ED4 ED5 ED6 ED7 ...
La correspondència amb la dificultat ABO no té sentit, donat que la dificultat donada a nombrosos itineraris d'aquesta dificultat era falsa (sense referència possible). Però a c2c, això no afecta gaire itineraris. Per contra, segurament hi ha correccions a fer entre els itineraris ED+.
Exemples d’itineraris ED i EDx
per completar, no dubteu a proposar exemples!
Fonts consultades
- Els itineraris de la guia de ressenyes de camptocamp, a alpinisme, escalada and cascades de glaç.
- Handy alpine grade facts sur Summitpost.org
- Un article sobre les especificitats de l’alpine climbing a Summitpost
- Ari’s base camp
- Les forums de UKClimbing
- El lloc Ice-fall.com
- Alpine Climbing: Techniques to take you higher de Mark Houston & Kathy Cosley
- The Andes – A guide for climbers de John Biggar